Hola companys, perdoneu la tardança de la meua entrada en el blog, però el divendres estava massa trist per a escriure i el disabte l'hi dedique completament a la meua família, així que avui després de recuperar forces he decidit posar-me som-hi.

  Mai vaig pensar ni per un moment que dues setmanes et farien estimar tant a uns xiquets que prèviament no coneixiem.
Però si d'alguna cosa estic segura és que aixi ha estat, i no em dona vergonya dir que el divendres a la nit, quan arribe a la meua casa, una lagrima va recorrer la meua galta quan vaig recordar que ja no  aniría aalli tots els dies.
Han estat uns dies meravellosos per a tots, segurament, doncs a més de poder reivindicar les nostres ganes de ser mestres, hem pogut gaudir de nous amics, noves experiències, i la pena és que solament són dues semanes, almenys deurien  ser dos mesos, per a poder gaudir mes si cap.

Àdhuc aixi, crec que tots els sentiments que duem en el cor no es poden expressar amb paraules, doncs no hi ha paraules que expressen l´emoció i l'afecte que ha quedat en la nostra memoria quan recordem a cadascun del nostre xiquets.

Ara companys solament ens queda lluitar per a poder traure avant els estudis que seran els que ens permitan poder gaudir de nou 'aquell somni que tots tenim en un rincó de la nostra ànima.